Entre les diverses maneres de llegir, d’entendre i comprendre a través de la literatura, n’hi ha una de molt natural, l’afinitat electiva: la tria d’un escriptor per damunt dels altres perquè resulta una prolongació del lector. És igual que siga millor o pitjor d’acord amb el cànon d’un moment determinat, o si practica un art o un altre de l’escriptura (poesia, narrativa, filosofia o assaig), o si d’ell ens separen segles o ens és contemporani.
Alguna cosa d’això ha traspuat en la conferència que María José Muñoz Peirats ha fet al Palau de Forcalló titulada El legado de Rosa Chacel: literatura, feminismo y vanguardias. En ella ha repassat de manera precisa i incisiva la biografia de l’escriptora de Valladolid des de la seua formació en els anys de joventut a Madrid, en què començà a formular un pensament sobre la qüestió femenina i publicà les primeres obres literàries.
El món espanyol que havia contemplat se li trencà per la guerra de 1936-39. Se’n va anar a l’exili abans de fer els 40 anys i, en part, això li va marcar tota la labor literària posterior. Però no es tancà en cap nostàlgia. La seua experiència artística la va anar enriquint amb un coneixement de primera mà de les avantguardes, per les quals havia estat profundament interessada des del principi.
En la poesia, en els llibres de memòries, en les novel·les, es veu l’esperit de rebel·lia de Rosa Chacel, curiositat per qualsevol elaboració artística, una idea de la història i també lucidesa sobre la condició humana. No podem pensar que res de tot això siga gens alié ni a la personalitat ni a l’obra de María José Muñoz Peirats, que ens ha acostat de manera brillant i emotiva una obra i una autora poc coneguda encara de les lletres castellanes.
