Seu del Consell Valencià de Cultura. 16 de novembre.- En el mes de març
d’enguany, el CVC es va adherir a la proposta que unes setmanes abans havia
fet la Reial Acadèmia de les Arts de Sant Carles, de la candidatura de
Francisco Brines per al Premi Cervantes d’enguany. El Consell no va dubtar
ni un moment a fer-ho, perquè assumia que el poeta d’Oliva és un dels grans
de les lletres castellanes contemporànies.
Sense entrar en altres consideracions, el Cervantes per a Brines representa
també un reconeixement a un tipus de poesia castellana que no va tindre
l’acceptació que devia en el moment que els seus autors estaven en la
plenitud vital: Claudio Rodríguez, Ángel González, Jaime Gil de Biedma.
José Ángel Valente. Eren poetes sobre els quals pesava la tradició brillant de
la generació del 27 i la general del simbolisme. Eren poetes allunyats de la
‘veu èpica’de molta de la poesia castellana i de la ‘musicalitat’ fàcil, almenys
com l’entenia el consumidor habitual de poesia i una bona part de la crítica.
Si un poeta anterior va ser el seu mestre, podríem dir que va ser Luis
Cernuda. I ell no era, precisament, el més fàcil ni el més reconegut dels
poetes castellans del 27.
Un camí poètic semblant es podria traçar entre Cernuda, Gil de Biedma i
Brines. Una percussió constant sobre l’experiència de la bellesa i la
carnalitat, i el sentit d’eternitat que poden desprendre. En això són poetes
molt clàssics, grecs, i no costa gens adonar-se’n en la seua obra, de tan
evident que és. A més, en el cas de Brines, és gran la importància del
paisatge, gran o menut, i del mar de sempre d’Oliva.
El Consell Valencià de Cultura espera que, amb el Cervantes, els valencians
tinguen el gust de llegir la poesia de Paco Brines i dels seus companys de
viatge, i que aprecien a través de la lectura el seu valor. No és que no siga
conegut, al contrari. De fet, ara fa un any, la Generalitat li va atorgar l’Alta
Distinció, amb la qual es premien les trajectòries d’honor. Però als poetes,
sobretot, se’ls ha de llegir.