Entre les 10 i les 14 hores d’avui ha tingut lloc en la seu del Consell Valencià de
Cultura (CVC) un debat sobre “Les universitats valencianes. Situació actual i repte de
futur”, amb la participació de vuit acadèmics en actiu o emèrits, incloent-hi la dels
exrectors Ramon Lapiedra, de la Universitat de València (UV), i Justo Nieto, de la
Universitat Politècnica de València (UPV), José Adolfo de Azcárraga, catedràtic emèrit
de Física Teòrica de la UV, Federico Pallardó, degà de la Facultat de Medicina (UV),
Javier Quesada, catedràtic de Fonaments d’Anàlisi Econòmica (UV), Vicente Rubio,
professor d’Investigació del CSIC i exdirector de l’Institut de Biomedicina, Elena
Bendala, doctora en Bioquímica, Universitat Cardenal Herrera-CEU i José Vicente
Guillem, doctor enginyer agrònom.
També han participat aportant els seus punts de vista sobre la qüestió Wenceslau
Rambla, vicerector de Cultura, Extensió universitària i Relacions institucionals de la
Universitat Jaume I de Castelló de la Plana; Isabel Vázquez, vicerectora d’Estudis de
Grau i Política Lingüística de la UV; i els membres de la institució amfitriona Martín
Quirós, Soledad Giménez i Ricardo Bellveser. L’organització del debat ha comptat amb
la col·laboració del conseller del CVC Vicente Muñoz Puelles, i el conseller José María
Lozano hi ha actuat com a relator.
Rebuts pel professor Santiago Grisolía, el qual ha pronunciat unes paraules
d’introducció a l’objecte de l’encontre, amb una al·lusió a la conveniència de cuidar la
qualitat més que no la quantitat (del nombre d’universitats valencianes), el debat ha
començat amb la intervenció del catedràtic emèrit José Adolfo de Azcárraga, qui ha
afirmat que la qualitat de les universitats espanyoles no és deficient, però sí insuficient, i
n’ha destacat quatre causes: 1) finançament escàs i inestable, poca inversió en
investigació (que ha qualificat de suïcide acadèmic i científic), poca capacitat de
generació de recursos; 2) Multiplicació de l’oferta fins a nivells absurds (les universitats
espanyoles ofereixen 2.600 graus i 4.000 màsters), que atribuïx a “operacions
2
d’enginyeria acadèmica tendents a la creació de títols per a donar faena al professorat);
ús deficient de l’autonomia universitària i desviació de la funció de servici públic, que
no és el servici als claustres sinó als estudiants i a la societat, que genera la famosa
“endogàmia” universitària, i 4) deficient selecció del professorat, apartat que ha
aprofitat per a qualificar l’ANECA (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y
Acreditación) –AVAP en la Comunitat Valenciana—d’invent lamentable i font d’alguns
dels mals denunciats.
Quant al professor Federico Pallardó, ha lamentat el nivell de cultura general valencià,
la deficient formació bàsica dels estudiants universitaris i l’alt índex de fracàs escolar
valencià, i ha insistit en els problemes de multiplicació de l’oferta, ha denunciat
“polítiques descarades de foment de les universitats privades” –ha dit que no és veritat
que les universitats públiques “gasten” i les privades “inverteixen, i que estes últimes no
fan investigació. També ha lamentat l’excessiva influència dels sindicats en la gestió de
les universitats.
El professor Quesada ha insistit que les universitats públiques són millors en
investigació (les privades, en general, no en fan) i en transferència del coneixement al
sector econòmic. Per contra, les universitats privades s’enfoquen més a la docència i a la
formació dels estudiants en habilitats que milloren la seua empleabilitat.
Vicente Rubio ha denunciat resistències internes de les universitats als canvis, per
“clientelisme intern”, amb el resultat de l’endogàmia ja denunciada pel professor
Azcárraga. Cal introduir en la universitat criteris empresarials d’eficàcia i rendibilitat,
suprimir les OTRI (Oficines de transferència dels resultats de la investigació) o que
treballen a comissió.
La doctora Elena Bendala ha aportat la visió des de la universitat privada. Veu un gran
abisme entre la formació prèvia dels estudiants locals i la dels estrangers. Diu que la
dedicació a la docència no deixa temps, en la universitat privada, per a la investigació, i
que, per altra banda, la càrrega dels estudis “no deixa temps als estudiants per a pensar”.
Ha conclòs: El problema de la universitat espanyola és la societat espanyola.
L’enginyer agrònom José Vicente Guillem ha dit que hem passat de la societat
industrial a la del coneixement, i la universitat s’hi ha d’adaptar. S’han d’adoptar
normes de mercat, resoldre el problema del finançament (en part, amb el mecenatge, i
també amb el rendiment econòmic de la investigació, en forma de royalties de patents).
3
Cal traure profit de projectes d’investigació realitzats en col·laboració per mitjà de
convenis internacionals i convenis universitat-empresa.
Les intervencions dels dos exrectors han tingut una major dimensió filosòfica. Ramon
Lapiedra s’ha referit a una “quarta funció” de la universitat –a més de les de formar
titulats, transferir coneixements a l’entorn econòmic i aplicar el coneixement als grans
problemes socials, com la fam, el canvi climàtic, etc.–: la funció crítica, que ha definit
com una “nova saviesa, d’aportació d’elements de discussió a les bases del
coneixement. Ha apuntat la distància existent entre unes capacitats tècniques suficients
per a resoldre certs problemes (per exemple, capacitat de producció d’aliments) i la
incapacitat nascuda del que ha definit com a “errors socials”, les causes dels quals ha
atribuït a la “pèrdua de plasticitat psíquica”, a les mixtificacions ideològiques
provocades per interessos materials divergents dels diversos grups socials, i a la
condició humana.
L’exrector de la UPV Justo Nieto Nieto pensa que l’autonomia universitària és positiva
si la universitat es fa responsable dels seus resultats, i ha insistit en la necessitat de la
innovació i de facilitar la inserció social dels estudiants. Demana una “universitat
anticipada”, que sàpia preveure les necessitats futures de la societat i de les diverses
indústries, i una universitat aliada amb els clusters del seu entorn.
En conclusió, tots els participants de la taula redona han coincidit a denunciar: un
finançament reduït i inestable, multiciplicat de centres i de titulacions, la necessitat
d’adaptar-se a les noves tecnologies i d’aplicar-les, i la crítica del model 4+1 del “marc
Bolonya”.
Altres idees destacades han sigut la necessitat de desconnexió pressupostària de la
universitat respecte de l’Administració pública, la insostenibilitat social i econòmica del
model universitari actual, la conveniència d’externalitzar la transferència tecnològica (a
part de les OTRI). Seria convenient fomentar la mobilitat internacional dels estudiants i
tendir a un nou model universitari en què els alumnes puguen treballar en faenes
remunerades a temps parcial.
