Palau de Forcalló. València, 21 de maig de 2021.- En la poesia de Paco
Brines hi ha l’element cabdal del territori, de la geografia física. Hi ha poetes
en què el lloc, l’espai físic, es dilueix, almenys el del contacte directe i
espontani. Però en Paco Brines aquest és un tret fonamental de vida i obra.
En el seu cas, no és casual que la Safor l’haja vist nàixer i morir, ahir, als 89
anys.
Anglaterra també degué significar alguna cosa més que un pas en la seua
formació acadèmica. La relació amb la poesia anglesa, i en particular amb
els metafísics i els poetes de l’experiència, el portaren a estudiar amb
especial atenció els autors castellans que havien escrit en esta línia: Berceo,
Manrique, Machado. També pel propi caràcter, perquè en Brines es dóna
l’intimisme de manera natural i una manera molt determinada de valorar el
tempsi la decadència física. Per això també és, fonamentalment, un cernudià.
I encara que Brines no va saber res de l’experiència radical de l’exili de
Cernuda, sí tenia una consciència de la pèrdua i una tirada accentuada cap a
la metafísica. Ací, com ell mateix deia, era deutor d’Ausiàs March. En el
mateix paisatge, un lament i una exaltació semblants.
Gil de Biedma, Valente, Claudio Rodríguez, van ser els seus companys de
en el que s’ha anomenat la Generació dels 50. Segurament la millor poesia
castellana des del Segle d’Or. Brines els havia sobreviscut a tots, havia
guanyat tots els premis possibles (l’Adonais, el Fastenrath, Nacional de la
Crítica, el Cervantes, l’Alta Distinció de la Generalitat, entre altres) i tenia
el reconeixement de la crítica.
El Consell Valencià de Cultura va publicar l’any 93 una antologia de la seua
obra titulada Espejo ciego, i n’ultima ara una altra en diversos idiomes amb
la col·laboració de l’Ajuntament de València i Mostra Viva del Mediterrani.
També estes últimes setmanes s’han estat rodant al jardí del Palau de
Forcalló algunes escenes per al documental de Rosana Pastor sobre l’autor,
Francisco Brines, los signos desvelados.
