President del Consell Valencià de Cultura en els últims 26 anys
Fa unes hores que ens ha deixat Santiago Grisolía. Complicacions derivades de la COVID han posat fi a una llarga vida dedicada a la Ciència i, en els últims anys, vint-i-sis, al servei públic dels valencians des de la presidència del CVC.
Hi haurà temps de tractar la seua figura des dels diversos angles en què és possible fer-ho. De segur que ho faran els mitjans de comunicació generalistes i els especialitzats en Medicina, Bioquímica i Recerca d’arreu del món. També els historiadors de la Ciència, perquè Santiago Grisolía ha estat testimoni i protagonista d’algunes de les revolucions científiques més importants del segle XX des dels EUA. Allí va viure trenta anys, des del final de la Segona Guerra Mundial fins al 1976, quan va tornar a Espanya després d’acabada la Dictadura de Franco.
Va entrar al Consell Valencià de Cultura cap al final de 1985, a punt de fer els 63 anys, i s’hi va estar com a membre fins al començament de 1989. Va coincidir al CVC en aquell temps, entre altres, amb Juan Gil-Albert, Enrique García Asensio, Luis García Berlanga, Enrique García Asensio, Andreu Alfaro, Manolo Valdés, José M. López Piñero, Vicente Aguilera Cerni o Xavier Casp. Eren els primers anys del Consell Valencià de Cultura, quan el president de la Generalitat era Joan Lerma.
Uns anys després hi va tornar. Va ser cap al final de 1995, quan Eduardo Zaplana ja estava al capdavant de la Generalitat. El va nomenar president al febrer de 1996. I des d’aleshores fins a ahir mateix Santiago Grisolía va saber dirigir el CVC amb una intel·ligent tolerància cap a les molt diverses sensibilitats del seus membres, que no deixaven de representar la diversitat cultural de la societat valenciana. O, si es vol, de les seues divisions. Es va convertir en un home-pont i va aprendre a cosir-les. Només cal recordar el Dictamen per la Llengua de 1997, que va posar fi a anys de disputes agres sobre el valencià i la seua gramàtica.
Amb el temps, va anar obrint el Consell al món científic i als corrents culturals internacionals contemporanis, però ho va fer des d’una valencianitat profunda i fugint de l’elitisme. Això semblarà menor, però l’actitud es traduïa en fets ben reals. Per exemple, en l’arrelament del CVC al barri del Carme de València, on des de la seu del Palau de Forcalló participava de la vida i els costums dels veïns: la falla de Na Jordana, els Amics del Corpus o els Miracles de Sant Vicent. També en la instauració d’un hàbit regular, el de portar moltes sessions plenàries a ciutats i pobles de tot el territori. Si hui en dia el CVC és una institució estimada pels valencians ho és per la manera com ell va saber obrir-la, fer-la conéixer i fer-la útil.
Fins ací. Que descanse en pau el president Santiago Grisolía. El Consell Valencià de Cultura es lamenta per la pèrdua i dona el condol a la seua família i a tots els que han treballat amb ell o l’han conegut i sabut estimar.