Del seu últim llibre de poemes, La última costa.
El Consell Valencià de Cultura continua editant antologies de poetes valencians i de la resta del Mediterrani en versions trilingües. Després de Kavafis, March i Ibn Khafaja, hui ha presentat A la niebla/Para a névoa/Cap a la boira, una antologia del llibre La última costa, l’últim poemari de Francisco Brines publicat en vida.
L’edició recull trenta-tres poemes d’este llibre, traduïts al portugués per Saturnino Valladares i al valencià per Josep Piera, editat amb la col·laboració de l’Ajuntament de València, la Mostra Viva del Mediterrani i la Fundación Francisco Brines.
Després d’unes paraules de benvinguda del president Santiago Grisolía, Vicent Garcés, president d’honor de Mostra Viva del Mediterrani, ha lloat la continuïtat d’este projecte editorial. Ha explicat que esta és una antologia pensada abans de la mort de Brines, i ha dit que la vindicació del Mediterrani, de la terra i de la casa han sigut motors de la seua poesia.
Àngels Gregori, presidenta de la Fundación Brines, ha explicat la curiositat que tenia el poeta per estes versions en valencià i portugués, i ha definit Cap a la boira com un viatge final des d’una mar que ja no és una mar tranquil·la, sinó una de més propera a la mort, més grisa i atlàntica. Gregori ha comentat la tendència de Brines d’ajuntar els contraris, i ha posat un exemple en este sentit entre el seu primer llibre, Las brasas, de 1959, amb el pòstum de La última costa.
Saturnino Valladares ha dit que l’última poesia de Brines té sabor de comiat, però que tota la seua obra té una funció salvadora, plena de reflexions sobre el pas del temps (el propi i el de la naturalesa), amb una consciència de la pèrdua. Una poesia del coneixement escrita des d’una perspectiva estoica i meditativa: una extensa elegia escrita des d’un profund amor a la vida des de l’entorn de l’Elca, sa casa d’Oliva, lloc de retorn i de fidelitat.
Josep Piera ha exposat la seua idea sobre la traducció poètica: la fusió de dues veus en una, amb una música distinta final, en una interpretació personal i emocional. Ha recordat que les seues lectures de Brines es remunten al final de la dècada dels seixanta del segle passat i han continuat fins a hui. Amb ell, ha dit, ha compartit un paisatge comú, el de la Safor. Més concretament, el de l’Elca, la casa de Brines, i el de la Drova, on viu ell. I s’ha preguntat: m’hauria atrevit a traduir-lo mai sense la sort de la proposta d’esta antologia?
Al final de l’acte, Rosana Pastor, membre del CVC, Saturnino Valladares i Josep Piera han llegit l’últim poema del llibre, titulat precisament La última costa, en castellà, portugués i valencià.
