A l’agost, als 94 anys, va morir Amparo Ranch Sales, la musicòloga, escriptora i recuperadora de la música tradicional valenciana, que no va arribar a rebre en vida el reconeixement general que sens dubte es mereixia. Es dona el cas que, a més, era filla d’Eduardo Ranch, musicòleg també, i creador d’una biblioteca i arxiu d’importància cabdal, una persona influent en la cultura musical europea des dels anys vint del segle passat fins que va morir en el 1967. A conservar i divulgar el valuós llegat de son pare Amparo Ranch va dedicar anys, i es pot dir que gràcies al seu esforç tenim una memòria ben documentada de moltes dècades de música i de vida intel·lectual.
El Consell Valencià de Cultura va fer un informe sobre l’obra d’Amparo Ranch en el mes de juny que es pot consultar en la web de la institució, però es va creure oportú, a més, organitzar un homenatge en forma de taula redona per a parlar-ne extensament i des de diversos àmbits. Això ha passat hui al migdia en la seu del Palau de Forcalló, amb la presència de Manuel Aznar, historiador i catedràtic de Literatura Espanyola a la UAB, Cecilio Alonso, historiador de la literatura i professor, Stella Manaut, dramaturga, i Jorge García, de la direcció adjunta de Música i Cultura Popular de l’IVC. La Sala de Plens, hui convertida en Sala d’Actes, estava de gom a gom, entre acadèmics, professors de música i càrrecs culturals.
Les paraules de benvinguda de la presidenta del CVC, Dolors Pedrós, i les d’Ana Noguera, membre de la institució i moderadora de la taula, han servit per a presentar els convidats i emmarcar la qüestió.
Manuel Aznar ha centrat la intervenció en el tracte que va establir amb Amparo Ranch des de 1995 i com a encarregada de la part musical en consell de redacció de la revista Laberintos que ell dirigia, centrada en la història dels exilis espanyols. A Laberintos, a més de ressenyes, Amparo va publicar 11 articles, entre els quals alguns sobre l’exili liberal del segle XIX, sobre José Melchor (l’autor de l’Himno de Riego), sobre l’exili de 1939 al voltant dels primers llibres de Juan Gil-Albert, un altre sobre Josep Renau (Josep Renau y el arte de la música), sobre el músic alcoià Carlos Palacio, sobre Vicente Llorens, o un altre sobre música i dones als camps de concentració nazis. Ha destacat d’Amparo Ranch la qualitat humana i intel·lectual, en la millor tradició de la burgesia valenciana culta.
Cecilio Alonso ha parlat del treball discret i generós de Ranch a favor de la cultura valenciana i de l’emancipació femenina i de classe, però no ha oblidat els últims anys tristos de la seua vida. Ha explicat també la riquesa de la biblioteca familiar, centrada en dos mons: la literatura romàntica i la musical. De tot això, ha dit, Amparo Ranch se’n va sentir hereva, sobretot a partir de 1939, quan ella tenia 12 anys i la família, en 1943, es va traslladar a València, i des del 1955 quan es va casar amb el metge José Micó.
Cecilio Alonso ha parlat de la correspondència conservada amb els amics intel·lectuals, alguns exiliats de la guerra, per exemple amb Lamote de Grignon, Adolf Pizcueta, Ernest Martínez Ferrando, Pedro Salinas, Pío Baroja, Subirà, Manaut, Llorens o Max Aub. El seu treball amb ella va consistir en l’ordenació d’alguns d’estos epistolaris, algun dels quals, els del segle XIX de la família Gras, estan reunits en el llibre Democracia, República i Restauración. Ha anunciat, per acabar que espera tindre acabat prompte l’espistolari de Ranch amb Julio Caro Baroja.
Stella Manaut, filla del Josep Manaut, ha parlat de l’associació entre Eduardo Ranch i el pintor, i de la relació posterior, ideològica i d’amistat, entre les filles dels dos, que va durar fins al final de la vida d’Amparo.
Jorge García ha recordat la Ranch en plenitud, algunes de les seues converses sobre música, educació i les amistats del pare. La va conéixer el dia que lla va presentar la correspondència de López-Chavarri amb el pare. Jorge García li ha agraït en públic la generositat que va tindre amb ell, d’obrir-li la biblioteca familiar, i la lamentat que no haguera posat per escrit els seus records de les personalitats musicals valencianes. En cert sentit, ha dit, ha anat més enllà del pare i més enllà de l’exili republicà. Per exemple, amb la reivindicació de l’obra de Cabanilles, o d’un Palau de la Música a València, en el qual es va poder involucrar gràcies a l’amistat amb Vicent Garcés, aleshores en l’Ajuntament de València, i amb l’arquitecte García Paredes. En el mateix sentit ha cridat l’atenció sobre la seua obra a partir de la dècada dels 80, el seu canvi de paper amb el recolzament d’activitats de gent més jove, com la d’Al Tall, o des de la Reial Societat d’Amics del País, amb descobriment d’obres i músics, o en el treball per a la creació del nou conservatori superior de música.
Ha tancat l’acte Dolors Pedrós amb paraules d’agraïment als presents per part de la institució, i personal per l’enriquiment que li ha significat la informació aportada. També ha esmentat l’obligació cultural per a les institucions de divulgar l’obra de la musicòloga.
