El Consell Valencià de Cultura va començar a funcionar el novembre de 1985, tres anys i quatre mesos després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (juliol de 1982). La llei de creació del CVC no ha canviat fins a hui, però el Reglament d’Organització i Funcionament sí que s’ha adaptat al pas del temps i de les circumstàncies; n’hi ha hagut quatre fins ara (1986, 1990, 1993 i 1996).

Els primer anys el Consell no va tindre una seu fixa. D’acord amb la llei calia que es reunira a la capital, i així ho va fer en locals de la Conselleria de Cultura, al Palau de la Generalitat, a l’Arxiu de la Generalitat de l’avinguda de Campanar i fins i tot a l’Hotel Astoria (al Saló Vilaragut). Fins que a l’estiu de 1997 va passar amb caràcter permanent al Palau de Forcalló, al carrer Museu de Ciutat Vella, on es fa el dia a dia. I l’han presidit tres persones de prestigi intel·lectual i científic: l’escriptor Juan Gil-Albert (1986-1994), el crític d’art Vicente Aguilera Cerni (1994-1996) i el científic Santiago Grisolía (1996-2022). Ara ho fa l’editora Dolors Pedrós.

Vist en perspectiva, són dates, dades, xifres, anècdotes. És més important recordar el sentit de la creació del CVC. Des de la mort del general Franco (1975), l’aprovació de la Constitució Espanyola (1978) i de l’Estatut d’Autonomia (1982), la societat valenciana vivia una lluita cultural, cultural en el sentit ampli del terme, d’arrels molt profundes. Les diverses opcions culturals dels valencians i l’adscripció de les forces polítiques més representatives a unes o a altres feien difícil trobar vies d’acord i solucions per a moltes qüestions urgents relatives a la ciència, la cultura, el patrimoni, el medi natural, les llengües, el territori i moltes altres.